En l'última publicació tractarem de les normes ISO. Per entendre les normes ISO hem de saber que una norma es defineix com al document d'aplicació voluntària que conté un conjunt d'especificacions tècniques basades en els resultats de l'experiència i del desenvolupament tecnològic.

L'ISO (International Organization for Standardization) són un conjunt de normes enfocades a la gestió d'una organització. En l'àmbit internacional, l'organisme de normalització que cobreix la majoria dels sectors és l'ISO, que crea estàndard per assegurar una bona qualitat, seguretat i eficiència.

Aquestes normes estan formades per guies i eines de gestió que poden ser aplicades a qualsevol empresa. El seu objectiu és orientar, coordinar i unificar criteris per les empreses per tal de reduïts costs i augmentar l'efectivitat.

La certificació ISO conté les següents avantatges:

Implica un major prestigi per l'empresa i afavoreix que els productes o serveis aconsegueixin una major qualitat.

Ajuden a satisfer les necessitats dels pacients.

Redueixen els costs i augmenta l'aprofitament dels recursos.

S'implementen protocols i procediments per millorar l'activitat clínica i no clínica.

Facilitar el procés de millora contínua

La normativa ISO més important i més utilitzada a Espanya és l'ISO 9001. És una norma que assegura la qualitat i l'augment de la seguretat del pacient a través de la implementació d'accions planificades i sistemàtiques que adopta l'empresa.

 La qualitat total es defineix com l'estratègia de gestió de l'organització que té com a objectiu satisfer de manera equilibrada les necessitats i expectatives de tots els seus grups d'interès, ja siguin professionals de salut gestora, com usuaris o pacients.

Per poder utilitzar de manera eficient i coordinada els recursos dels quals disposa (persones, materials, tecnologies, sistemes productius, etc) és imprescindible la implicació de totes les persones que hi participen.

Els vuit principis clau de la qualitat total són els següents:

Orientació al client: Satisfer i comprendre les necessitats i expectatives dels usuaris de la salut.

Lideratge i coherència en els objectius: Les persones que lideren han d'aconseguir que els professionals s'involucrin en els propòsits de l'organització.

Desenvolupament i implicació de les persones: Compromís del personal sanitari en benefici de l'organització.

Gestió per processos: Obtenir resultats de manera més eficient.

Aprenentatge, innovació i millora contínua

Orientació als resultats

Desenvolupament d'aliances (Crear vincles beneficiosos entre proveïdors, gestors, professionals i pacients.

Responsabilitat social.

El model d'excel·lència en gestió més fet servir és el Model de la Fundació Europea sense ànim de lucre per la Gestió de la Qualitat (European Fundation for Quality Management EFQM).

Aquest model defineix el model de qualitat i excel·lència com a mètode d'autoavaluació per obtindre una gestió enfocada a ser més eficient i eficaç.

 La seguretat del pacient és imprescindible en el procés de la bona qualitat assistencial. No només és important, ja que els pacients hi han d'implicar-se en la seva seguretat i sentir-se confiats en l'atenció rebuda, sinó que també en formen part els professionals de la salut que han de fer possible que es compleixi una bona assistència sanitària, segura i eficient.

Si no es porten a terme uns bons mètodes de seguretat en l'atenció al pacient, pot comportar una elevada mortalitat i morbiditat. Això és a causa de la complexitat de la gestió dels pacients. És tal la importància que, fins i tot l'OMS, ha desenvolupat estratègies per proposar plans, accions i mesures legislatives que permetin controlar les adversitats en la pràctica clínica.

L'any 2003 es va crear la llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut on la seguretat del pacient era element clau. El Pla de Qualitat pel Sistema Nacional de Salut (SNS) que es va dur a terme en el 2005 deia que era essencial millorar la seguretat dels pacients atesos als centres sanitaris del sistema nacional de salut.

Els seus principals objectius són:

• Promoure i desplegar coneixement i cultura de la seguretat dels pacients.
• Dissenyar i establir sistemes d'informació i notificació d'incidències.
• Implantar practiques segures al SNS.
• Promoure la investigació en seguretat dels pacients
• Participació dels pacients en noves estratègies

Reforçar la participació d'Espanya sobre seguretat de pacients en les organitzacions internacionals més importants.

 Un indicador de qualitat ens ajuden a mostrar els aspectes sobre els recursos i activitat hospitalària dels serveis mèdics, la qualitat assistencial, els indicadors de consum de recursos i facturació, la dinàmica demogràfica o esperança de salut de la població (de vida, mortalitat, natalitat, etc). I per últim, informació sobre la població amb cobertura de salut.

Les característiques principals d'aquests són:

• Ha de ser vàlid (que es mesuri el que realment s'ha de mesurar).
• Sensible (capaç de registrar canvis)
• Específic (que reflecteixi els canvis que han passat durant una situació específica)
• Medible (indica quan una activitat es pot monitorar).
• Quantitatiu
• Compatible amb altres indicadors per poder fer comparacions).
• Senzill de calcular i gestionar
• Realista (un model adequat amb la implicació que té la qualitat del procés determinat
• Rellevant i oportú
• Representatiu
• Disponible
• Accessible (per tots els professionals implicats).

A més a més, també podem trobar les taxes. Aquestes són indicadores de dades afegides. Indiquen que hi ha una necessitat d'una revisió detallada però només si existeix una proporció de casos que sobrepassa un límit considerat acceptable pels professionals.

Per finalitzar, també hi podem descobrir els quadres de comandament, que és un instrument de control de direcció que obté de manera diària informació de cada àrea d'hospitalització. Tot això, a través d'uns indicadors de control.

 Els protocols són eines que estandarditzen unes pràctiques clíniques, encara que aquests es diferencien en la seva metodologia i forma d'aplicar-se. El seu principal objectiu és millorar la qualitat assistencial i facilitar la feina dels professionals a l'hora de prendre decisions.

Els protocols són creats de manera que siguin precisos i detallats i on es descriuen pautes d'actuació davant un problema assistencial, com per exemple, el protocol de cures d'infermeria.

Aquests són consensuats entre els professionals i s'adapten a cada entorn i medi disponible. Els protocols són de compliment obligatori i han de ser aplicats per tots els professionals a tots els pacients sense cap excepció. A més a més, també existeixen protocols per activitats no clíniques, com per exemple, un protocol de localització d'històries clíniques extraviades.

En aquest mateix bloc hi podem trobar les guies clíniques. Les guies de pràctiques clíniques (GPC) són una sèrie de recomanacions per als professionals i al pacient, dissenyades per seleccionar les millors opcions diagnòstiques, terapèutiques i de cures. Normalment, són elaborades per societats científiques o governamentals de manera que tenen validesa en l'àmbit nacional i internacional.

Els seus principals objectius són millorar la pràctica clínica, educar als professionals i als pacients proporcionant les millors evidències científiques del moment, disminuint la variabilitat professional i millorant d'aquesta manera la qualitat assistencial i de la salut.

 El cicle de la qualitat és un cicle que s'ha aplicat en molts àmbits tant professionals com personals i es tracta d'una espiral dividida en quatre fases que vindrien a ser les següents: Primer pas, Planificar. Segon, Fer. Tercer tindríem Verificar i finalment l'últim seria Actuar.

Seguidament, desglossarem cada pas i en què consisteix:

Planificar: En aquesta primera fase s'estableixen els objectius i els processos necessaris per aconseguir-los, a condició que tenint en compte els requisits del client i les polítiques de l'organització. A més a més, en aquest apartat també s'inclouen les accions formatives necessàries per passar a la següent fase.

Fer: En aquesta fase es posen en practica els processos o activitats que s'han dissenyat en la primera fase de planificació, de la manera i en els terminis que s'han establit.

Verificar: En la tercera fase del procés es realitza el seguiment i la mesura dels processos, productes i els resultats.

Actuar: En l'última fase del procés es tracta de corregir, és a dir, dur a terme accions per millorar com es duen a terme els processos de manera que els resultats s'adaptin als propòsits i requisits establerts i s'incorporin les lliçons apreses durant el procés.

D'aquesta manera podem concloure que el cicle de qualitat no és un cercle sinó una espiral, ja que després de tot el procés sempre hi ha canvis i mai tornarem al punt de partida.

La qualitat assistencial és un element imprescindible per portar a terme un bon servei als pacients. Ja des de temps passats s'han creat codis de conducta per aquest motiu. Des de multes per mala atenció mèdica fins a regulacions de les competències dels professionals de la salut. També fa 500 a.c Hipòcrates va establir les bases ètiques i legals pels metges i cap a 1966, Avedis Donabedian va formular una estratègia per avaluar la qualitat assistencial. L'any 1972 als EUA va ser creada una organització per revisar la qualitat assistencial dels hospitals que utilitzaven els programes de Medicare i Medicaid. I no va ser fins al 1980 que l'OMS va proposar la creació de comisions per determinar una bona qualitat del servei establint mètodes de vigilància. I finalment, l'any 1990 va sorgir l'Agenda pel canvi de la mà de la Joint Comission per incorporar models de CQI i la necessitat d'orientar els programes d'avaluació pels resultats.

El procés de qualitat total es realitza de manera que cada persona involucrada en procés ha de realitzar les seves funcions completament, de la manera indicada i en el lloc precís, amb el cost mínim i amb el sol objectiu d'aconseguir satisfer als usuaris que reben assistència.

D'aquesta manera sorgeix la necessitat d'avaluar la qualitat. Els indicadors més importants per obtindre-ho és la satisfacció del pacient amb l'atenció rebuda. Així doncs, una eina que ajudarà a avaluar la satisfacció dels pacients són les enquestes.

En aquesta publicació d'avui tractarem sobre el producte hospitalari i característiques que el formen.

Si més no, és complicat explicar què produeix un hospital, ja que és una empresa de serveis molt diferent de la típica empresa industrial. En un hospital existeixen dues funcions productives bàsiques, una mèdica, que tracta sobre la prescripció de cures d'un metge per un pacient; i un altre anomenada tècnica, que en forma part els béns i serveis que s'administren als pacients sota les ordres d'un metge.

D'aquesta manera, en la producció tècnica hi ha una gran diversitat de productes, com els de manteniment, magatzem, els de laboratori o fins als hotelers, com per exemple, la cuina. En tots aquests processos la finalitat és sempre la de l'atenció al pacient.

Les característiques que formen el producte hospitalari que formen part un paquet de productes alguns més fàcilment identificables que d'altres. Així que podríem dir que l'hospital és una empresa multiproducte.

Per una banda, trobem productes com radiografies, anàlisis, els menús, la medicació que s'administra.

També els productes que s'utilitzen per diagnosticar correctament.

Els productes d'intervenció quirúrgica o estància hospitalària.

Entre tots aquests productes descobrim que alguns són tangibles, d'altres intangibles, alguns homogenis i d'altres heterogenis. Però tots aquests són imprescindibles per formar el complex paquet de productes que formen part d'un hospital i per complir el seu objectiu principal com a empresa, que no es cap altre que el benestar del pacient.

 El concepte de case-mix (o el que seria el mateix, la casuística hospitalària) fa referència a la combinació de diferents usuaris tractats per un metge/servei/hospital. Refereix a la producció de cada unitat segons similituds clíniques entre els pacients.

Tanmateix, és complicat de definir, ja que també expressa la casuística d'un hospital. La complexitat d'aquest resideix en els diferents significats que han estat associats a aquesta paraula, per part dels treballadors dels hospitals. També és comú que aquesta paraula estigui relacionada amb les característiques dels pacients que tracten la seva malaltia, com el seu pronòstic o si el seu tractament té més o menys dificultat.

D'aquesta manera, cada característica que descriu el case-mix d'un hospital es refereix a:

La gravetat de la malaltia en referència al nivell de pèrdua de la funció o índex de mortalitat.

El pronòstic en referència a l'evolució que pugui tenir la malaltia, si pot millorar o empitjorar, si hi poden haver recaigudes o quina estimació de supervivència té.

La necessitat d'actuació medica i comporta les conseqüències sobre la gravetat de la malaltia, que poden ser derivades de la falta d'atenció mèdica.

La dificultat del tractament, que valora els problemes d'atenció medica que mostren els usuaris que pateixen una malaltia.

I finalment tenim la intensitat dels recursos, que tracta sobre el número i tipus de recurs de diagnòstics, terapèutics i infermeria que s'utilitzen per tractar al pacient.

 Els grups relacionats amb el diagnòstic són un sistema de classificació de pacients que s'utilitzen generalment als hospitals d'arreu del territori espanyol. La seva utilitat és la de conèixer la casuística hospitalària i, a més a més, són de gran ajuda en la gestió i finançament hospitalari. Aquests acostumen a classificar segons episodis d'hospitalització de causes o recursos similars. Existeixen tres grans famílies de GRD, però la que més s'usa és la All Patients GRD que conté 684 grups.

Arran de la creació del CIE-10, es renova el sistema de classificació de malalties, així doncs a partir de 2016 s'empra el sistema All Patients Refined.

Amb la creació d'aquests grups de classificació, l'objectiu principal és definir grups de casos. Primerament, es va fer servir l'estada hospitalària, seguida del consum de recursos de cada usuari. La informació necessària per classificar als pacients resideix al CMBD:

• Edat
• Sexe
• Circumstància de l'alta
• Diagnòstic principal
• Intervencions o altres procediments durant l'ingrés
• Diagnòstics secundaris

Aquests tres últims han de ser codificats segons el CIE-10-MC.

Amb els anys, han sorgit també els IR-GRD (International Refined GRD), que agrupen l'activitat executada als hospitals (hospitalització) però sobretot episodis ambulatoris. D'aquesta manera, podem dir que és un programa per mesurar l'activitat ambulatòria. La diferència a destacar entre el sistema AP-GRD i APR-GRD és el procediment, i no el diagnòstic.

 En aquesta última publicació de la setmana parlarem dels diferents models de SCP que han anat sorgint amb el temps. Alguns estan basats en la classificació segons el diagnòstic clínic i altres independents d'aquest mateix.

Un d'aquests és el sistema Resources Utilitation Group (RUG) que és un sistema independent del diagnòstic clínic que va sorgir com a sistema per utilitzar a les residències d'avis. Aquest sistema fa servir una classificació de les activitats de la vida diària i la classificació clínica. Gràcies a aquestes variables es poden classificar de diferent mètode tots els usuaris.

D'altra banda, també es va crear el sistema Patient Management Categories (PMC) el qual serveix per classificar per grups segons els serveis hospitalaris ideals o més desitjables.

També podem trobar el Disease Staging que és un programa emprat per classificar les diferents patologies en els diferents estadis que es pot desenvolupar.

I finalment també existeixen els All Patient Diagnosis Relation Groups (APDRG) que són programes que s'usen en la majoria d'hospitals arreu d'Espanya, que serveixen per conèixer la casuística hospitalària i sobretot per ajudar en la gestió i finançament dels hospitals. Hi ha tres branques diferenciades dels GRD però la que s'empra més en l'àmbit sanitari és la All Patient GRD.

 En aquesta publicació tractarem el tema de la informació bàsica i essencial per crear el Sistema de Classificació de Pacients i quines són les variables essencials que n'han de formar part.

Per començar, a l'hora d'elaborar un SCP és important valorar que han d'existir una sèrie de paràmetres tant qualitatius com quantitatius. A més a més, és rellevant que, per tenir una classificació completa i correcte, han de formar part una sèrie d'aspectes fonamentals. Aquests són els que comentarem a continuació:

• S'ha de valorar quin serà el criteri a tenir en compte per classificar als pacients.
• S'anotarà també quin és el recurs que s'utilitzarà per mesurar, com les malalties, o quin consum de recursos utilitza cada pacient.
• També és crucial que sigui esmentat un nombre de classes manejable.
• A més a més, aquestes classes hauran de tenir un significat clínic, és a dir, que els pacients d'una mateixa classe hauran de rebre els mateixos serveis, ja que seran considerats com a similars.
• Hauran d'esmentar quins són els objectius que es regeixen per cada classificació.
• Fer servir metodologies qualitatives i quantitatives.
• Ha d'estar basat en informació recollida de manera estricta (com en el CMBD)
• Classificació íntegra on tots els usuaris estiguin classificats.
• S'han de classificar els grups per consum de recursos similars.
• Que es pugui mesurar la gravetat d'un procés.